dimarts, 11 d’abril de 2017

"Surant…" entre vinyes, prop de Vilobí

Fent les proves de so en un espai privilegiat
























El darrer bolo -per ara- d'aquesta mini-tournée  ha estat un bolo especial: entre vinyes, a plena llum del dia, prop de Vilobí del Penedès. Realment teníem els nostres dubtes de com podia funcionar el  "Surant com les pedres" en un lloc i una hora així. Normalment actuem en espais tancats, recollits, amb poca llum i cap al tard. Sembla que així es crea un millor clima per a escoltar poesia. Per això ens tenia encuriosits -i engrescats alhora- aquest nou escenari. I les nostres expectatives es van superar àmpliament, molt.
Els amics del barri de Bellver de Vilobí -encapçalats per la Margarita Massana- ens van preparar un raconet d'herba sota l'ombra d'uns arbres, un pèl enlairat damunt d'unes vinyes que, just, verdejaven. El dia acompanyava. La tarda anterior havia plogut i ara tots els colors estaven més lluents que mai. Aquella llum dels primers dies de primavera que fa brillar els verds d'una manera especial.
El públic va anar arribant en una passejada des del poble, que s'albirava al fons. I es van anar asseient de manera tranquil·la i disciplinada, de cara al sol -un sol que comença a petar de valent- i amb una curiositat als rostres que presagiava una actuació reeixida.

Els "Ran de les coses" aquí en versió country amb el barret de l'associació de veïns de Bellver

I així va ser. Si al darrer bolo, el de Sant Feliu, ens lamentàvem una mica de l'escàs públic (escàs però entusiasta), aquí en vam tenir de sobres i també molt receptius. Fins i tot anaven aplaudint al final d'alguna de les peces, mostrant que els agradava la proposta. Una darrere l'altra, els poemes, ara en forma de cançó ara recitats per la rapsòdia del Pep, anaven apareixent i ressonant en aquell matí esplèndid de primers d'abril.


En acabar, després dels agraïments pertinents, afegíem un petit bis que permetia als assistents conèixer la petita història que s'amaga darrere del nom Rapala, un esquer de pesca que dóna títol a un dels darrers llibres de Subirana. Una història bellament contada pel poeta:


"...en l’aigua neta, la ingràvida rapala imita un peix millor que el peix mateix, ve cap a tu a la velocitat que la mà vulgui atorgar-li i ho fa com una ombra fimbrejant, una petita ombra fosca que oscil·la i avança a ritme, més real que l’ombra amagada de la truita."
 Sempre hi ha un després de l'actuació on pots comprovar l'impacte que aquells versos han tingut en algunes persones del públic. I aquí també va passar. Converses amb una copa de cava a les mans, on comparteixes algunes sensacions, on aclareixes algun dubte sobre tal o qual poema, o sobre el poeta mateix… És un moment privilegiat on pots gaudir d'allò que ha passat moments abans però ara ja sense la pressió de la interpretació. Pels que ens dediquem a l'expressió artística -de qualsevol mena- aquest és un moment deliciós.
Com ho va ser aquell matí entre vinyes, prop de Vilobí...

dilluns, 10 d’abril de 2017

Surant... a "Els Pagesos" (St Feliu de Llobregat)

Tot a punt!


Han passat ja alguns dies des que vam actuar a St. Feliu de Llobregat. Una setmana d'Erasmus a l'escola i el final de trimestre m'han tingut lligat de mans i peus -i sobretot de cap- sense poder fer-ne una petita crònica. Aqui va!
Quan vam entrar a la sala Els Pagesos, de seguida vam tenir clar que el lloc era especial: un bar musical amb una il·luminació molt acollidora, i encara més acollidora va ser la rebuda de la Sara i l'Èric. Els dos ens ho van posar molt fàcil i, en molt poca estona, les proves de so estaven fetes i només faltava el públic. Pensàvem que el fet d'estar dintre del programa de la Setmana de la Poesia de St Feliu ens assegurava una audiència entusiasta. I no va ser així. O, si hem de ser justos, l'audiència va ser entusiasta… només que va ser molt reduïda. Mai saps què fa decidir a la gent de venir a un acte cultural. Més enllà del coneixement directe del que van a veure, sigui perquè es tracta d'algú ja reconegut públicament, sigui perquè el coneixen personalment. És igual, no aclareixes mai què decanta la voluntat d'uns desconeguts cap al local on actues, és una cosa que ja havia tastat molts cops quan fèiem ballar la gent al ritme d' El Santi no Ve.

Fent proves de so. Que algú tanqui aquella porta!!

Sigui quina sigui la raó el que tinc claríssim és que mai valoro un bolo en termes quantitatius i que, vingui qui vingui, hi poso -posem- la mateixa energia, el mateix amor, tant si actuem davant de dues o de cinquanta persones. I al final em quedo sempre amb l'escalf de les persones que em vénen a dir alguna cosa: que si els ha agradat molt, que si buscaran llibres del poeta -que no coneixien-, que si s'han apuntat els poemes que els han agradat més del programa…
Al cap i a la fi, la lectura de poesia -més potser que la lectura en general- és un acte molt íntim, que es resol en un espai reduït on poeta i lector entren en contacte i d'aquest moment en sorgeix una espurna que ens il·lumina camins nous.

Un cartell preciós!!

En acabat, tot fent una cerveseta, vaig poder parlar amb el Dani, un dels néts de la Joana Raspall, amb qui vam compartir algunes experiències amb la seva àvia. Una estona entranyable.

I poca cosa més, a part d'agrair a l'Isra Ruiz, el regidor de cultura que també ens va venir a veure i va quedar encantat amb l'espectacle. I amb ganes de repetir-lo a St- Feliu una altra vegada. A veure si és veritat!







I un agraïment especial al Douglas, el nostre baixista. Aquest va ser el seu darrer bolo amb nosaltres. Gràcies per la feina feta!!  (ja saps que si tenim una urgència, et trucaré). Una abraçada!

dimarts, 14 de març de 2017

"Surant com les pedres" a la Setmana de Sant Feliu




I, com diuen els cànons esportius,  sense tenir temps de gaudir d'aquest resultat ja tenim a sobre el nou repte… Només que jo no parlo de futbol sinó de poesia. Amb el cap i el cor encara plens de l'escalf lleidatà us avanço el nostre nou destí poètic: la Setmana de la Poesia de Sant Feliu de Llobregat.



Amb Sant Feliu ens hi uneixen moltes coses. Com a Ran de les coses ja hi vam presentar el nostre recital sobre Philip Larkin, gràcies al convit generós de la Marta Pérez i Sierra al seu cicle Contrapunt poètic. Ha estat ara també gràcies a ella que ens ha fet d'ambaixadora davant la comissió de cultura que organitza la Setmana… (gràcies Isra).
Aquí teniu el programa complet, ple de coses molt interessants, per si us hi animeu.




Per a mi Sant Feliu de Llobregat anirà sempre lligat a la memòria de la poeta i gran activista cultural Joana Raspall. A Sant Feliu la vaig veure per primer cop a casa seva -sempre oberta a tothom. I a Sant Feliu vam celebrar també l'inici i la cloenda de l'any del seu centenari juntament amb l'Eixam d'Amics de la Joana Raspall. I també la hi vam enterrar un dia de primers de desembre del 2013, quan la Joana va decidir que ja havia complert fins al final, sempre tan al servei dels altres…  Com veureu al programa de la Setmana, la seva veu continua ben viva: Joan Dausà, Carles Cuberes, Rosabel Bofarull, Pere Martí...
En fi, que tornar a Sant Feliu és emoció pura. I estic segur que amb "Surant com les pedres" la història es repetirà. Per cert, sabíeu que hi ha un petit lligam entre Subirana i Raspall? Aquí el teniu. Ens veiem dissabte que ve!!

                         


(Aparegut a EL PERIODICO, el 10 de desembre de 2013)

diumenge, 12 de març de 2017

Visions del "Surant…" de Josep M Currià

No he pogut resistir-me a dedicar un post especial per a les imatges del Josep M. Currià que no vaig poder posar en la ressenya anterior. Aquí les teniu. Gràcies, Josep M. un cop més!















Ressons i rastres: Surant a l'Espai Orfeó (Lleida)

Foto: Rosita






















Ressons

Aquell mirar que et seguia atent.
El bon fer dels tècnics: eficàcia cent per cent.
Posar una cara a la Rosita de l'Òmnium.
Aquell Espai Orfeó que et fa pujar als cels
perquè Orfeu avui no ha hagut de baixar als inferns.
Un silenci expectant, de respecte extrem.
Parlar amb el Currià d'alguns amors culturals.
Patir per la veu tot just mig guarida.
Gaudir del rapsode de veu molt amiga.
Deixar fluir el vers,
que parli el poeta.
I acabar amb un "te n'en vas"
quasi a cau d'orella.


M'he permès l'audàcia -per no dir temeritat- de parafrassejar un poema de Subirana per a descriure algunes de les coses que vaig "deixar" ahir a Lleida, abans d'embarcar-me de nou cap a Vilafranca. Per si no sabeu de què estic parlant us poso al final el darrer poema que he musicat i afegit al nostre repertori: Tarja d'embarcament
Al "Surant com les pedres" li faltava una estona més a sobre i a sota de l'aigua, i ara crec que té la mida perfecta. A part de Tarja d'embarcament, he triat també un poema d' El rastre de l'animal més lliure: "Retrat d'infant que pinta", que he repescat en una nova relectura de l'obra de Subirana. Tant un com l'altre tenen molt a veure amb aquesta capacitat del poeta de mirar al seu voltant i captar aquells rastres que la vida ens deixa -o deixem- mentre la vivim.


Foto: Rosita



Poc podria dir més de l'actuació d'ahir a Lleida, només que ens hi vam sentir molt ben acollits, molt ben tractats, diria que estimats. Agrair a tothom, començant per en Salvador Escudé que és qui va fer possible que féssim aquest viatge llampec a les terres de Ponent, i continuant amb la Rosita -la secretària d'Òmnium- tot atenció i delicadesa, el Joan i el Marc a l'exercici màgic i imprescindible -per a mi vital- de fer sonar les nostres veus i instruments en un espai que és una meravella, l'Espai Orfeó de l'Orfeó Lleidatà. Ah!, i per acabar, la coneixença breu però plena de bonhomia, escalf i sensibilitat del Josep M. Currià, advocat, músic i fotògraf, autor de les esplèndides fotos que teniu aquí sota per acabar d'il·lustrar aquest post. Gràcies Josep M.! 

Foto: Josep Maria Currià

Foto: Josep Maria Currià

Foto: Josep Maria Currià

Foto: Josep Maria Currià





Foto: Josep Maria Currià
Ens vam quedar amb moltíssimes ganes de tornar. A Lleida i a les Terres de Ponent. I poder gaudir d'una visita guiada sobre Màrius Torres, oferta pel Salvador que ahir no va poser ser-hi perquè entregaven -vés per on, els atzars- la medalla de l'Institut Màrius Torres a un amic seu i gran escriptor, en Pep Coll. Salvador, queda en peu la trobada.

Res més. Com he dit al principi, us deixo amb un dels rastres d'ahir, la Tarja d'embarcament:





******************


Propera parada de la "tournée":  Setmana de la Poesia de Sant Feliu de LLobregat:


dissabte, 4 de març de 2017

Surant a… Lleida!!



Com podeu veure ja tenim aquí el proper bolo de la "gira". El divendres que ve actuem a Lleida. Ens fa molta il·lusió perquè això vol dir que escamparem la poesia de Subirana i la feina dels "Ran de les coses" per les terres de Ponent. L'actuació és un efecte directe de la presentació a la Fira de Bellprat. Un professor de literatura i divulgador cultural, en Salvador Escudé, ens va sentir i va pensar que valia la pena de poder-ho presentar a la ciutat de Màrius Torres. Ha comptat amb la complicitat d'Òmnium Cultural i l'Orfeó Lleidatà. Gràcies!! 

Per cert, que hi ha una vinculació entre Subirana i Torres. Un dels llibres de Subirana, El rastre de l'animal més lliure,  deu aquest títol a un vers del poeta de La ciutat llunyana:

- En el gran buit que pesa sobre les nostres mans,
en els ulls plens de somnis dels vells i dels infants,
en el rastre, en el bosc, de l'animal més lliure.

(del poema núm. 67 de 'Poesies', a Clàssics Ariel, 3.  5ena edició maig 1977)


Esperem que si algun lleidatà lletraferit i amant de la poesia rep aquest post ens vingui a veure, o que ho  faci córrer!

dissabte, 18 de febrer de 2017

Continuem surant...





Dimecres passat l'Horiginal ens va acollir de nou, ara per a presentar el nostre "Surant com les pedres", amb la poesia de Jaume Subirana. Allà hi vam trobar l'afabilitat del Ferran Garcia, el nostre amfitrió, i de la Núria, la seva companya, amb qui estableixes de seguida una connexió especial. La que et fa còmplice d'una mateixa manera de fer i sentir, de l'amor per la cultura en general i la poesia en particular. 
Poc a poc, després de les proves de so, es va anar omplint el local amb alguna amiga -l‘Helena Bonals- que ens ve a veure  per primer cop, algun repetidor -el Jordi o l'Eulàlia, que ja ens havien seguit a la Nollegiu, ara acompanyats d'una altra amiga comuna, l'Elena- i amb moltes cares desconegudes, segurament habituals d'aquest racó on pots prendre una cerveseta mentre escoltes algú recitant, això que ja feien al segles XI i XII -fa mil anys!- els trobadors a casa nostra. Et sents continuador d'una tasca ancestral i tanmateix renovada amb les veus del segle XXI.
El silenci expectant i receptiu del públic, alguna cara que somriu, algú altre que segueix el ritme d'una cançó. Descabdelles davant seu aquesta pedra que sura sobre l'aigua mentre ens explica com pesca amb el seu pare, com es desvetlla el dia, com talla la carn dels disgustos, com mira la sang batent d'una ferida…
El temps passa de pressa, massa -penses-, i enllaçant poema amb lament de saxo, cançó amb rapsòdia amb baix continu -com un riu-, t'adones que arribes als darrers versos: 

parla'm de tu i de mi / d'aquest divendres…

i el so de l'aigua omple de nou l'estança mentre el poeta assegura:

"Arribes i el riu ja hi és, aquest corrent que no s'atura. Te'n vas i continua fluint. I quan tornis, si tornes, una aigua diferent serà aquesta mateixa aigua. La que agafes i no pots agafar. La que et precedeix i et sobreviurà."


Continuem surant...



divendres, 17 de febrer de 2017

Video íntegre de l'actuació a Nollegiu (la Juanita)



Aquí teniu el vídeo sencer de la nostra actuació a la llibreria NoLlegiu (La Juanita) del Poblenou el passat 27 de gener de tan bon record. Gentilesa del nostre amfitrió, el Xavier Vidal. Per si no podeu venir als nostres concerts -o per si els voleu reviure amb calma al sofà de casa- us l'oferim aquí. Es clar que res pot substituir la màgia del directe, oi?

dijous, 9 de febrer de 2017

Surant i capbussant-nos a l'Horiginal


Pocs mesos després d'haver-hi presentat el nostre espectacle sobre Philip Larkin tornem a l'Horiginal amb el "Surant com les pedres" sobre la poesia de Jaume Subirana. Ens encanta tornar-hi. En tenim molt bon record i esperem reviure aquelles sensacions ara amb uns versos i músiques noves.
Agrair un cop més al nostre amfitrió, en Ferran Garcia, que ens aculli al seu cicle.
La nostra minitournée fa la seva tercera parada.
Us hi esperem!!

diumenge, 29 de gener de 2017

Nollegiu, sureu com les pedres!



La tarda no convidava gaire. Bé, gens: plovia amb ganes a estones mentre descarregàvem els estris a la llibreria. Sabíem del repte però no ens preocupava perquè, en el fons, no volíem arribar a molts, sinó, senzillament, arribar, emocionar, trasbalsar, encantar amb la poesia de Jaume Subirana. Així que tant és els que fóssim perquè va ser una vetllada molt especial.
L'entorn és molt acollidor, una veritable delícia. Envoltats de llibres de poesia, en una sala que guarda encara els ressons de la costura de la Juanita -uns quants emprovadors i algun mirall ho testimonien-, enmig d'un parell de sofàs que conviden a l'esteu com a casa… la veu del poeta començà a sonar per sobre de l'aigua d'algun riu, vés a saber si amb algun gorg on s'hi amaga una truita.
Tenies la sensació d'estar tocant al menjador d'uns amics i podies adreçar-los, un per un, algun vers,  mentre els seguies amb la mirada. Una mirada que en trobava d'altres que, amb atenció i respecte alhora, donava la sensació que es deixaven endur pels vaivens del poema, a voltes veu sola, d'altres veu musicada. Aquest cop va ser tot molt més fluïd, enllaçant uns textos amb d'altres, relligats de tant en tant amb un toc de saxo o un obstinato del baix. I algun cop puntejats amb la guitarra.
I va arribar el moment dels agraïments, quan aprofito per a presentar la banda i retre homenatge al poeta i als que ens han acollit aquell dia: el Xavier i la Maria que, irònicament, ens conviden: NoLlegiu, nollegiu, noescolteu, nosortiu, nomireu… I potser perquè ens sentíem com a casa el públic pren la paraula i agraeix allò que els hem ofert, amb sinceritat, sense compliments. I llavors el nostre amfitrió es declara Subiranista amb "u" (aclareix) i ens emplaça a tornar a la Nollegiu, si pot ser per Sant Jordi. I un dia que no plogui. Ei, si pot ser! -que deia el poeta. I nosaltres encantats de repetir en un lloc o ens sentim tan ben acollits.
Gràcies!




dimarts, 24 de gener de 2017

Entrevista al Penedès Gamma Extra (20/1/17)



Aquí teniu l'entrevista que em van fer dijous passat abans de l'actuació a l'Agrícol (Vilafranca del Penedès) al programa magazine "Penedès Gamma Extra" que condueix la Sílvia Delgado.

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/penedes-gamma-extra/  (busqueu el tall del dia 20/1/17 de 10 a 11 del matí).

Hi parlo una mica de tot, del projecte "Surant com les pedres" dels meus companys de grup, del poeta Jaume Subirana. Fins i tot al final hi ha un tall d'una de les peces.

Cap al minut 30:36 aprox. podreu trobar l'inici. Bon profit!



dissabte, 21 de gener de 2017

"Surant…" a l'Agrícol: inventari de sensacions

Foto: Miquel Cartró

Ahir, mentre a fora feia una tarda freda i humida, d'aquelles que conviden a no sortir de casa, nosaltres arrencàvem les primeres notes de "Surant com les pedres". Gràcies als valents que van abandonar el confort de casa per anar a passar fred a l'Agrícol (1) vam poder presentar un altre cop -i ja en van tres!- el nostre recital poètico-musical sobre Jaume Subirana.
El balanç de tot plegat depèn -com sempre- d'on posis el llistó i dels criteris que poses damunt la taula per a valorar com ha anat. Jo no puc ser objectiu i tanmateix al final vaig quedar prou content, que no satisfet. M'explico. Cinc minuts abans de començar, amb la gent esperant al passadís, ens estàvem barallant amb un problema tècnic que impedia que la meva guitarra se sentís amb condicions. No us podeu imaginar què em va passar pel cap durant aquells llarguíssims minuts mentre fèiem proves de tota mena, movíem cables d'aquí i d'allà, baixàvem i pujàvem nivells de so… No ho recomano a ningú, deu ser el malson de qualsevol artista abans de començar el seu espectacle.
Al final es va resoldre però, esclar, amb tot el que has passat, comences el recital amb un estat d'ànim no precisament relaxat. Als nervis habituals -mai desapareixen del tot-, cal afegir els provocats per aquests preliminars. En fi, que, una mica a trompicons, vas entrant en matèria i el cap i el cor se't va situant on cal que siguin: en donar el millor de tu mateix per al públic que t'ha vingut a veure i que, expectant, t'escolta a escassos metres. No pots baixar la tensió perquè cal estar atent: quina peça toca, qui entra primer, amb quin to està, cal o no celleta, que no m'equivoqui en la lletra, compte amb el puntejat de guitarra, a veure si tots els músics estan prou atents, si ens escoltem prou i sonem compactes, a un ritme acompassat… Escoltes els altres i gaudeixes quan fan un solo, o quan el Pep recita els poemes, aquells mots que has sentit un munt de vegades i que cada cop sonen nous. I poc a poc et vas deixant anar. Personalment quan em sento millor és quan puc oblidar-me de tot -o gairebé- i em concentro en la meva veu, en cantar, en modular la veu seguint la mètrica del poema, el to de la melodia, l'atmosfera que aquells versos traspuen. 
I acaba el recital i et deixes acaronar pels comentaris del públic, que avui prou ho necessites. Tu no n'estàs satisfet, però et reconforta quan et diuen que els ha agradat molt, que ha sonat molt bé (gairebé un miracle després de potinejar-ho tot a darrera hora!), que els ha encantat conèixer aquest poeta o que els ha sorprès gratament la teva veu… També n'hi ha dels que, amb molt de carinyo, et fan algun suggeriment. Les pauses entre peça i peça, massa llargues, la disposició dels membres del grup, massa separats, la il·luminació escassa... I ho agraeixes perquè està dit des de la sinceritat del que sap -i vol- que ho facis millor, que el recital pugi de qualitat. 
Te'n vas a casa amb el cap ple de sensacions que hauràs d'anar revisant perquè al proper concert les puguis tenir controlades. I tanmateix saps que el control total és impossible. I segurament està bé que sigui així, perquè això és el que fa de cada recital un recital irrepetible.
El meu agraïment més sincer a la gent de l'Agrícol que sempre ens ha tractat amb un 'carinyo' especial. Al Miquel, al Pere, a la Pilar -que ens va rebre abans que ningú i es va esperar fins més tard que ningú- i, sobretot a l'Anna, que ahir no hi va poder ser però tenia una excusa del tot justificable. A més ho va deixar tot molt ben lligat de manera que no ens va faltar res, des del tema de la difusió, fins als aspectes tècnics i organitzatius.

Propera parada de la mini-tournée:  ens espera la "Juanita", la llibreria Nollegiu! El proper divendres. Com diuen els futbolistes: "No hi ha temps per a lamentacions. Ara tocar pensar en el proper partit".
Ja l'espero!


(1) Dit amb tot el carinyo, però és que, tot i haver escalfat la sala prèviament, més d'una persona em va confessar que s'hi havia glaçat. Sé que encara esteu en obres i, per tant, és un tema que sé que solucionareu de seguida que pugueu.

dijous, 12 de gener de 2017

Surant com les pedres a L'Agrícol

Vista del llac Kohonselkä, Finlàndia  (foto meva editada per Pep Garcia)




















De nou la pedra torna a surar. Ens espera una mini-tournée que ens durà des de Vilafranca a Lleida entre gener i març. Comencem a L'Agrícol, allà on ens vam estrenar amb Ran de les coses, la poesia de Philip Larkin. Per a nosaltres és un plaer tornar a aquest espai que tan bé ens ha tractat sempre i que ens va oferir la possibilitat de presentar la nostra primera proposta. Ara, després de l'estrena de Surant…  a la fira de Bellprat, i de presentar-lo davant dels mestres de l'Alt Penedès al Vinseum l'estiu passat, toca L'Agrícol.

Les dades:

Dia:  20 de gener, divendres
Hora:  2/4 de 8  (19:30 per als digitals)
Lloc:  Sala d'actes del Centre Artístic Penedès L'Agrícol, Passatge d'Alcover, 2
          Vilafranca del Penedès

Us hi esperem!!

I si no podeu venir encara us queden altres oportunitats. Trobareu la resta de concerts al menú lateral.

divendres, 12 d’agost de 2016

"Surant…" és citat per Màrius Serra

Màrius Serra. Foto d'Adrià Costa
Al blog "Hotel Dilluns", on es recullen articles de premsa d'Enric Gomà, Bernat Puigtobella, Jordi Puntí, Màrius Serra i Matthew Tree, a més de dibuixos d'en Joma, Màrius Serra ha escrit un article comentant les relacions entre poesia, rapsòdia i música.
Hi fa un esment del meu espectacle "Surant com les pedres, fet que, per raons òbvies, m'ha alegrat el dia. Podeu llegir-lo si aneu al meu altre blog, Rapsòdia, o, si ho preferiu, directament a "Hotel Dilluns".