divendres, 12 d’agost de 2016

"Surant…" és citat per Màrius Serra

Màrius Serra. Foto d'Adrià Costa
Al blog "Hotel Dilluns", on es recullen articles de premsa d'Enric Gomà, Bernat Puigtobella, Jordi Puntí, Màrius Serra i Matthew Tree, a més de dibuixos d'en Joma, Màrius Serra ha escrit un article comentant les relacions entre poesia, rapsòdia i música.
Hi fa un esment del meu espectacle "Surant com les pedres, fet que, per raons òbvies, m'ha alegrat el dia. Podeu llegir-lo si aneu al meu altre blog, Rapsòdia, o, si ho preferiu, directament a "Hotel Dilluns".

dijous, 30 de juny de 2016

Un concert vist des de dins

















M'agrada la quietud d'abans d'un concert. El silenci dels darrers preparatius, la ment posada en amarar-se de l'energia del lloc, en no oblidar els petits detalls que poden fer millorar després la posada en escena… I això vaig fer ahir a la capella de Sant Pelegrí, arribant sol i dedicant-me a preparar temes tècnics. I vaig cantar també sol per a un públic inexistent mentre la meva veu s'escampava per la petita nau gòtica… Les sensacions eren bones.

Després van anar arribant els meus companys i semblaven encomanar-se d'aquesta tensió prèvia al concert. Cadascú munta els seus aparells, cadascú fa les seves rutines. I al cap de poc provem el so tots junts: la veu, els instruments, i l'adequada mescla de tot plegat.






















I uns minuts abans baixem del petit escenari i esperem l'arribada del nostre públic d'avui: els mestres de l'Alt Penedès i algun convidat més. Tenim ganes de començar i deixar que aquesta energia que acumulem surti enfora transformada en poesia i música enllaçades. Quatre mots de presentació del Roderic de part de l'associació de mestres i l'espectacle comença. El so d'un riu que s'escola dóna pas a la veu enllaunada del poeta llegint un dels seus propis textos: "Em torno com els gossos (…) i alguna nit quan sento música bordo sol, trist." El saxo del Josep udola sota les arcades de la capella, talment un lament. "I si escrivim per recordar allò / que encara no sabíem?" recita el Pep amb la seva veu tranquil·la. Sonen les primeres notes de la guitarra, com una melodia oriental, per donar pas al poema musicat "Lectura": "En uns versos xinesos / de fa mil anys el vent / espolsa canyes altes…". 
Un espectacle passa per molt petits microclimes marcats per les sensacions que es desprenen, en primer lloc, de la quietud del públic, del so que s'escampa per l'espai, i després pel to de la interpretació dels artistes, pels mots que ressonen d'un poema, d'una cançó, per un acord final, per una melodia esgarrapada o una cadència més tranquil·la.
I tot això ho vius mentre, des de dins, intentes no perdre el control de tot el que està succeint, no oblidar quina peça ve, quin to demana, qui ha d'atacar en primer lloc i amb quin tempo cal entomar aquest nou repte. Procures viure-ho des del plaer de l'expressió artística, deixant-te amarar de la bellesa que es desprèn d'aquells mots o aquelles harmonies, però no sempre és fàcil perquè s'imposa la tensió per no cometre errors. Només quan l'espectacle s'ha rodat en prou auditoris pren uns automatismes que ens alliberen d'aquest neguit del control i ens acosten al pur gaudi de la interpretació.
Ahir vam fer un pas més en aquest camí. Un esglaó més amunt després de la primera passa feta a Bellprat. Vam tenir la sensació que tot comença a rodar una mica més sol i més compactat. I que l'engranatge misteriós que enllaça les baules d'una proposta artística començar a greixar-se. O, per dir-ho en paraules subiranianes, que comença a surar, corrent enllà. 

De tot això t'arriben pistes durant el concert. La prova definitiva neix quan, un cop donada la darrera nota el públic et regala el seu aplaudiment. I després els seus comentaris. És un moment impagable, quan pots compartir amb els que t'han escoltat les seves sensacions, quan pots llegir des de l'altra banda un concert diferent, el seu.  Si s'acosta al que tu volies provocar se t'omple el cor d'una barreja d'eufòria, agraïment i íntima felicitat. Ahir va ser un d'aquests dies.

Gràcies al Grup de Mestres de l'Alt Penedès, per confiar en la nostra proposta per a la seva cloenda de curs. Gràcies als responsables del Vinseum per acollir-nos i facilitar-nos-ho tot. Gràcies al públic que ens va acompanyar i que és la primera motivació del nostre treball. I gràcies als versos de Jaume Subirana que ens han empès a començar aquest viatge. Us informarem de la propera escala.

dilluns, 27 de juny de 2016

Surem al Vinseum!


Dimecres a les 6 de la tarda, com a colofó de l'assemblea del grup de Mestres de l'Alt Penedès, esteu convidats -encara que no sigueu mestres ni de l'Alt Penedès- a sentir el nostre "Surant com les pedres" a la capella gòtica de St. Pelegrí, rehabilitada com a espai per a les exposicions temporals del Museu del Vi.   Us hi esperem!!

divendres, 24 de juny de 2016

"Surant…" entre llibres i blats

En directe a la Sala de Bellprat (Foto Rosa Varias)






El passat 5 de juny vam estrenar el nostre espectacle "Surant com les pedres" a la Fira de Bellprat. Més enllà de les valoracions concretes sobre com ens va anar -una estrena sempre té un component d'incertesa- la veritat és que ens en sentim molt contents. L'hora -les 4 de la tarda d'un diumenge- no convidava a gaires optimismes i, en canvi, vam gaudir d'un públic no només prou nombrós sinó molt receptiu i que va acollir la nostra proposta amb satisfacció.

Jaume Subirana i un servidor
Entre el públic hi havia un convidat especial, el mateix poeta, Jaume Subirana, amb qui vam poder després comentar la jugada. La connexió establerta en les nostres trobades prèvies va confirmar-se un cop acabada la nostra performance a partir dels seus versos. No sempre pots interactuar amb l'autor -amb Larkin, per exemple, no vam poder per raons òbvies- i és tot un luxe poder copsar les sensacions que el teu treball desperta en aquell que n'ha escrit la lletra. I les sensacions que ens va traslladar van ser molt positives. Sensacions que esperem poder seguir cultivant.

Ja a nivell més anecdòtic -però molt agraïda per a nosaltres- va ser també la resposta d'un convidat inesperat: l'escriptor i verbalista més mediàtic que tenim, en Màrius Serra. Ens va traslladar també la seva valoració més entusiasta i ens va encoratjar a seguir treballant en aquesta línia. Va ser inevitable, lògicament, estendre la conversa cap a les peculiaritats del llenguatge. Casualment jo portava una samarreta amb col·loquialismes del Baix Camp que ens va donar tema per a una estoneta.

Màrius Serra presentant el seu "Res no és perfecte a Hawaii" a Bellprat (Foto Jaume Subirana)

En fi, he parlat poc de la nostra estrena en si mateixa perquè crec, sincerament, que en sóc el menys indicat. Només m'agradaria traslladar des d'aquí el meu agraïment als responsables de la Fira, en especial a la Núria Tomàs que va moure fils per a que hi fóssim presents, i convidar-vos a que l'any que ve no us perdeu la cita. Bellprat és un poblet encantador que es vesteix de llibres durant el cap de setmana que dura aquesta trobada. Parades d'editorials conviuen amb un mercat de llibre vell, i amb un munt de presentacions de llibres i espectacles literaris de petit format. Tot guarnit amb les pedres de cada racó, una mica de pallà aquí o allà, i, llibres, sobretot llibres, que omplen totes les finestres, balcons, escales i entrades de les cases. Aquí i allà trobes un petit homenatge a un gènere determinat: la novel·la amorosa, la de misteri…
Us deixo amb unes quantes fotos perquè els que no vau poder ser-hi i feu un petit passeig i us animeu a venir-hi l'any vinent. Jo espero anar-hi també, si puc més tranquil, sense la pressió d'haver de presentar-hi una proposta. Què dic una, dues!  Vaig tenir també el goig de poder compartir taula amb l'escriptor Josep-Francesc Delgado a l'entorn de les raons de "Per què escrivim?" que ja havia penjat al meu blog.

Amb en Josep-Francesc Delgado (Foto Jaume Subirana)
Escoltar-lo sempre és un plaer perquè és un gran comunicador amb moltes coses a dir i totes molt interessants, a més d'amenes i curioses. Una abraçada per a ell també des d'aquí.













L'altra cara de Bellprat. (Foto de Jaume Subirana)

PS: Proper concert a Vilafranca. Capella del Vinseum. 29 de juny 6 tarda.

"Surant…" entre llibres i blats

En directe a la Sala de Bellprat (Foto Rosa Varias)






El passat 5 de juny vam estrenar el nostre espectacle "Surant com les pedres" a la Fira de Bellprat. Més enllà de les valoracions concretes sobre com ens va anar -una estrena sempre té un component d'incertesa- la veritat és que ens en sentim molt contents. L'hora -les 4 de la tarda d'un diumenge- no convidava a gaires optimismes i, en canvi, vam gaudir d'un públic no només prou nombrós sinó molt receptiu i que va acollir la nostra proposta amb satisfacció.

Jaume Subirana i un servidor
Màrius Serra presentant el seu "Res no és perfecte a Hawaii" a Bellprat (Foto Jaume Subirana)
Entre el públic hi havia un convidat especial, el mateix poeta, Jaume Subirana, amb qui vam poder després comentar la jugada. La connexió establerta en les nostres trobades prèvies va confirmar-se un cop acabada la nostra performance a partir dels seus versos. No sempre pots interactuar amb l'autor -amb Larkin, per exemple, no vam poder per raons òbvies- i és tot un luxe poder copsar les sensacions que el teu treball desperta en aquell que n'ha escrit la lletra. I les sensacions que ens va traslladar van ser molt positives. Sensacions que esperem poder seguir cultivant.

Ja a nivell més anecdòtica -però molt agraïda per a nosaltres- va ser també la resposta d'un convidat inesperat: l'escriptor i verbalista més mediàtic que tenim, en Màrius Serra. Ens va traslladar també la seva valoració més entusiasta i ens va encoratjar a seguir treballant en aquesta línia. Va ser inevitable, lògicament, estendre la conversa cap a les peculiaritats del llenguatge. Casualment jo portava una samarreta amb col·loquialismes del Baix Camp que ens va donar tema per a una estoneta.

En fi, he parlat poc de la nostra estrena en si mateixa perquè crec, sincerament, que en sóc el menys indicat. Només m'agradaria traslladar des d'aquí el meu agraïment als responsables de la Fira, en especial a la Núria Tomàs que va moure fils per a que hi fóssim presents, i convidar-vos a que l'any que ve no us perdeu la cita. Bellprat és un poblet encantador que es vesteix de llibres durant el cap de setmana que dura aquesta trobada. Parades d'editorials conviuen amb un mercat de llibre vell, i amb un munt de presentacions de llibres i espectacles literaris de petit format. Tot guarnit amb les pedres de cada racó, una mica de pallà aquí o allà, i, llibres, sobretot llibres, que omplen totes les finestres, balcons, escales i entrades de les cases. Aquí i allà trobes un petit homenatge a un gènere determinat: la novel·la amorosa, la de misteri…
Us deixo amb unes quantes fotos perquè els que no vau poder ser-hi i feu un petit passeig i us animeu a venir-hi l'any vinent. Jo espero anar-hi també, si puc més tranquil, sense la pressió d'haver de presentar-hi una proposta. Què dic una, dues!  Vaig tenir també el goig de poder compartir taula amb l'escriptor Josep-Francesc Delgado a l'entorn de les raons de "Per què escrivim?" que ja havia penjat al meu blog.

Amb en Josep-Francesc Delgado (Foto Jaume Subirana)
Escoltar-lo sempre és un plaer perquè és un gran comunicador amb moltes coses a dir i totes molt interessants, a més d'amenes i curioses. Una abraçada per a ell també des d'aquí.













L'altra cara de Bellprat. (Foto de Jaume Subirana)

diumenge, 29 de maig de 2016

Estrenem "Surant com les pedres" (poesia de Jaume Subirana)

D'aquí a una setmana presentem el nostre "Surant com les pedres".
Serà a la Fira de Bellprat, el diumenge dia 5 de juny a les 4 de la tarda.
Millor que vingueu al matí i així podreu passejar pel poblet i gaudir del munt d'activitats programades.
(o venir dissabte, encara millor!).

Per cert, que a les 12:30 presentarem, juntament amb en Josep-Francesc Delgado, una tertúlia sobre "Per què escrivim?" 
Us sona? Durant uns quants posts d'aquest blog us vaig fer cinc cèntims de la meva petita investigació sobre les raons que ens empenyen a escriure.
Allà podrem xerrar també amb un escriptor, Josep-Francesc Delgado i conèixer la seva experiència personal en aquest tema.
Us hi esperem!!!

diumenge, 10 d’abril de 2016

Mentrestant… anem surant!



Fa un munt de mesos (com cinc) que no anotava res de nou en aquest quadern. La veritat és que la feina del projecte ha patit d'uns quants petits entrebancs que han fet endarrerir-ne el ritme. Però ara estem a tota vela i m'està agradant molt com les cançons van prenent noves formes un cop passen pel sedàs dels músics que m'acompanyen. Cançons com "Bressol" agafen un to sorprenent, més enllà de l'esperada cançó per a adormir infants que seria previsible. D'altres com "Sang"o "Quiet" encara sonen més contundents un cop el baixista i deixa la seva petja. Algunes com "Tanca amb petó" mantenen aquell to relaxant, quasi de mantra, amb què van ser concebudes. I així cada peça es vesteix amb un vestit a mida que cal anar afinant a poc a poc.
Molt aviat ens posarem a la feina amb el nostre rapsode, el Pep. I amb ell apareixeran nous matisos i podrem començar a dibuixar l'arquitectura emocional de l'espectacle.
Perquè -no ho sabíeu?- ja tenim data d'estrena: serà el 4 de juny a la 9a edició de la Fira de Bellprat!!
Ens fa molta il·lusió participar-hi i creiem que serà un lloc molt adient perquè el "Surant com les pedres" vegi la llum. Hi sou tots convidats. Ja us ho recordaré, no patiu.

diumenge, 4 d’octubre de 2015

PARLA


Imatges extretes de Flickr (clicant-hi a sobre del diàleg de l'esquerra en veureu l'autoria)



PARLA

parla jo escolto parla'm va
que no s'apagui la conversa
cada paraula que dius fa
de mà a l'espatlla i a l'orella
a cada frase el benestar
baixa pel braç l'ull es dispersa
parla'm de què faràs demà
de tu de mi de les paraules
amb més paraules del matí
de la tornada del jardí
de tu i de mi d'aquest divendres

de Jaume Subirana
Rapala (2007)


"L'autor ha anat despullant la sintaxi fins a prescindir de la puntuació. És el ritme intern del vers qui ens marca una lectura que hem de fer nostra, cercant on agafar-nos". Vaig dir aquestes paraules en relació al poemari Una pedra sura. Ara m'adono que són perfectament aplicables a "Parla" del seu llibre anterior, Rapala, -i a un altre poema del mateix llibre titulat "Nacionalisme al tren". Un terreny -aquest de la puntuació- que va explorar tímidament però que a Una pedra sura pren més protagonisme. I és precisament aquest ritme intern allò que m'ha fet més atractiu el repte de musicar-lo. 




Continuo en ratxa creativa. Un altre poema de Jaume Subirana s'ha afegit a la llista dels musicats. Crec que ja n'hi haurà prou, tot i que les muses poden despertar-me a mitjanit i descobrir-me una nova melodia amagada en uns altres versos del poeta.
Sigui com sigui la part musical té ja un territori prou ampli. Ens haurem de centrar en la tria dels poemes a recitar i, sobretot -el més difícil- en donar una idea a tot el conjunt. M'hauré de submergir en la relectura dels dietaris, el FLUX, i alguna entrevista a la recerca dels fragments que m'han d'ajudar a presentar el poeta amb les seves pròpies paraules. No serà fàcil. Amb Philip Larkin disposava d'una entrevista fantàstica i, a més, el poeta anglès em va donar uns quants "titulars" que em van facilitar el camí. Subirana és més discret, menys donat a parlar de si mateix, així que caldrà pouar entre línies…


diumenge, 20 de setembre de 2015

Posant música a "Bressol" (Jaume Subirana)




La darrera baula musical -per ara- de "Surant com les pedres" acaba de sortir del forn. Bé, per a ser precisos hauria de dir de les golfes, el racó on em tanco a experimentar amb els poemes d'altri. Aquí dalt el teniu: entre cables, portàtil, guitarra, teclat -i darrerament els llibres d'en Subirana- exploro el sempre incert camí de posar música a unes paraules. A mi m'agrada dir que la música no la poso jo, que ja és al poema. El meu repte és trobar-la talment un escultor buida la pell de la pedra a la recerca de la forma que viu a dins.
Si ho aconsegueixo o no és un altre tema i, en tot cas, no em pertoca a mi dir-ho. Només sé que em sento feliç quan aquest maridatge -poesia i música- em porta cap a terrenys nous on una i altra s'emmirallen.


Aquí teniu, doncs, "Bressol", un poema de Jaume Subirana que podreu trobar just al post de sota.



dijous, 13 d’agost de 2015

Poesia "de circumstàncies"

Imatge treta d'aquí



BRESSOL


Dorms entre blaus, blancs i roses:
el braç alçat amb la mà
com una nou mig desclosa
plena del fruit de demà,
els ulls cosits amb pestanyes
com pinzellades de nit,
els llavis fets amb l'estranya
calma de l'aire al teu llit
i amb un àngel clar que vigila
mentre recús llençols nous,
que el feix de núvols s'esfila
si perds la pipa i et mous.


de Jaume Subirana
a En altres coses (2002)


No és fàcil trobar en l'obra poètica de Subirana referents biogràfics més o menys directes. Segurament perquè el poeta -com ja hem citat- defuig una literatura del jo que resti massa lligada a la realitat quotidiana. És als seus llibres de notes (que és com li agrada anomenar els seus dietaris: Suomenlinna i Adrada) on descobrim traces del seu dia a dia, sempre a partir d'una reflexió i un to literari que el trascendeix. He trobat especialment entranyables alguns d'aquests fragments, com els que dedica a les seves filles:


COSES IMPORTANTS
“Arribo a casa pensant que són importants la feina nova, el final de la tesi, la remuntada d’ahir del Barça, la treva d’ETA, i en obrir la porta sento l’esclat de la Clara cridant i corrent, sobreexcitada pel primer dia d’escola de veritat de la seva vida, i mentre m’hi acosto perquè em salti als braços pensant que això sí que és important l’Encarna em fa senyals des de l‘altra punta del passadís perquè miri la Maria, riallera, que camina fent tentines però sense caure, i penso mentre la Clara em tapa els ulls amb petons que no sé si em caben tantes novetats al disc de processament. I que les importàncies són relatives.”

Suomenlinna, pàg. 50


Tanmateix, aquests dos exemples -el poema i la nota- ens parlen d'algú que valora això que s'anomena -sovint amb un to pejoratiu per part d'alguns crítics- literatura de circumstàncies.* Però unes circumstàncies que han de servir com a base, com a font de la imatge poètica que, un cop creada, haurà capgirat aquesta mateixa realitat de la qual prové, dotant-la de nous significats:


POEMA
El poema ha de ser un curtcircuit a la línia d’alta tensió del dia a dia, una caiguda dels sistema de milers de xifres, paraules i imatges que ens ballen pel cap en circumstàncies normals.
Suomenlinna, pàg. 40


* Una bona prova d'això són les antologies de poesia que Subirana ha publicat amb la intenció que "serveixin" per a circumstàncies més o menys singulars: funerals, nadal, casaments…

dimarts, 11 d’agost de 2015

…com fer un mur de pedra seca

Imatge treta d'aquí

Al llarg de tres posts (amb el que ara escric) he repartit els fragments que, sobre la seva poètica, va escriure Jaume Subirana al blog Flux. Després de plantejar-se la bona poesia com allò difícil de trobar però evident quan la descobreixes a La torrada que no es trencai de proposar-se L'esforç per no escriure de més, acaba amb una metàfora per a definir de què parlem quan parlem de poesia. I la metàfora ens és molt propera: una paret seca:


"Però què caram és aquesta poesia de què parlem i parlem, això que llegim i diem? Per a mi, tot alhora, entusiasme, discreció, tradició (i doncs revisita), alteració, sorpresa, intensitat, celebració... Que l’emoció trobi la seva idea i la idea les seves paraules: aquest és el manament (i el repte, la gran dificultat) del poema acomplert. Jo ho intento, si més no. Tossut en la il·lusió i il·lusionat per la potència."

Jaume Subirana
Tret de Hi torno, tard  a Flux,   20/IX/09

"Mirar el món i parlar del món, viure al món i refer-ne una part de l’experiència amb paraules. Hem dit que el poema només es fa amb paraules i això –tot i que higiènic– no és del tot cert, o ho és només en un dels sentits del només: les paraules són la pedra amb què alcem la paret seca, però algú s’hi ha de posar, i amb alguna intenció. Quan ja hi siguem posats, a més, passaran coses, a banda que el terreny també condiciona els plans. I encara, un cop alçada la paret, qui s’hi ha posat desapareix i la seva intenció es torna tan vaporosa, tan iridiscent, que llavors ja tothom pot dir-hi la seva, fins i tot els que sostenen que l’art pot ser automàtic (que les parets s’alcen soles) o els que defensen que les parets ja eren allà o que només són parets o que els escriptors escrivim de fet el revers del que volem dir, també a les poètiques."

Jaume Subirana
Tret de  Poètica?, a Flux,  11/XII /08


El més curiós de tot plegat -a part d'adonar-me que he desordenat els fragments del seu ordre cronològic real- és que he recordat de cop i volta que vaig fer un comentari sobre Rapala on apareixia la mateixa metàfora, aquest cop en paraules d'Ian McEwan a la seva novel·la Dissabte. Allà la veu narrativa de McEwan, Henry Perowne, un prestigiós neurocirurgià, comenta que no està avesat a llegir poesia. Que no ho ha fet fins que una filla seva es convertí en poetessa. I tot i així admet que:


"…li exigia una mena d'esforç al qual no estava acostumat. Només el primer vers ja li produeix una espessor darrere els ulls. Les novel·les i les pel·lícules, que són incansablement modernes, et propulsen cap endavant o cap endarrere a través del temps, a través dels dies, els anys o fins i tot les generacions. La poesia, en canvi, per fer les seves asseveracions i judicis, es balanceja sobre el problema del moment present.
Alentir el ritme, aturar-te del tot per llegir i entendre un poema és com intentar una habilitat antiquada : com fer un mur de mamposteria en sec o pescar truites".


Ian McEwan, Dissabte, Empúries,  pàg. 171
Traducció de Dolors Udina

Definitivament, els atzars de la poètica són inescrutables.



diumenge, 9 d’agost de 2015

SOBRE UN TEMA DE KI NO ARITOMO

beth retro


SOBRE UN TEMA DE KI NO ARITOMO


"Dus la camisa
tacada de cirera".
I va somriure:
"És per les flors vessades
aquesta primavera."



de Jaume Subirana
a Una pedra sura (2011)