dimarts, 11 d’agost del 2015

…com fer un mur de pedra seca

Imatge treta d'aquí

Al llarg de tres posts (amb el que ara escric) he repartit els fragments que, sobre la seva poètica, va escriure Jaume Subirana al blog Flux. Després de plantejar-se la bona poesia com allò difícil de trobar però evident quan la descobreixes a La torrada que no es trencai de proposar-se L'esforç per no escriure de més, acaba amb una metàfora per a definir de què parlem quan parlem de poesia. I la metàfora ens és molt propera: una paret seca:


"Però què caram és aquesta poesia de què parlem i parlem, això que llegim i diem? Per a mi, tot alhora, entusiasme, discreció, tradició (i doncs revisita), alteració, sorpresa, intensitat, celebració... Que l’emoció trobi la seva idea i la idea les seves paraules: aquest és el manament (i el repte, la gran dificultat) del poema acomplert. Jo ho intento, si més no. Tossut en la il·lusió i il·lusionat per la potència."

Jaume Subirana
Tret de Hi torno, tard  a Flux,   20/IX/09

"Mirar el món i parlar del món, viure al món i refer-ne una part de l’experiència amb paraules. Hem dit que el poema només es fa amb paraules i això –tot i que higiènic– no és del tot cert, o ho és només en un dels sentits del només: les paraules són la pedra amb què alcem la paret seca, però algú s’hi ha de posar, i amb alguna intenció. Quan ja hi siguem posats, a més, passaran coses, a banda que el terreny també condiciona els plans. I encara, un cop alçada la paret, qui s’hi ha posat desapareix i la seva intenció es torna tan vaporosa, tan iridiscent, que llavors ja tothom pot dir-hi la seva, fins i tot els que sostenen que l’art pot ser automàtic (que les parets s’alcen soles) o els que defensen que les parets ja eren allà o que només són parets o que els escriptors escrivim de fet el revers del que volem dir, també a les poètiques."

Jaume Subirana
Tret de  Poètica?, a Flux,  11/XII /08


El més curiós de tot plegat -a part d'adonar-me que he desordenat els fragments del seu ordre cronològic real- és que he recordat de cop i volta que vaig fer un comentari sobre Rapala on apareixia la mateixa metàfora, aquest cop en paraules d'Ian McEwan a la seva novel·la Dissabte. Allà la veu narrativa de McEwan, Henry Perowne, un prestigiós neurocirurgià, comenta que no està avesat a llegir poesia. Que no ho ha fet fins que una filla seva es convertí en poetessa. I tot i així admet que:


"…li exigia una mena d'esforç al qual no estava acostumat. Només el primer vers ja li produeix una espessor darrere els ulls. Les novel·les i les pel·lícules, que són incansablement modernes, et propulsen cap endavant o cap endarrere a través del temps, a través dels dies, els anys o fins i tot les generacions. La poesia, en canvi, per fer les seves asseveracions i judicis, es balanceja sobre el problema del moment present.
Alentir el ritme, aturar-te del tot per llegir i entendre un poema és com intentar una habilitat antiquada : com fer un mur de mamposteria en sec o pescar truites".


Ian McEwan, Dissabte, Empúries,  pàg. 171
Traducció de Dolors Udina

Definitivament, els atzars de la poètica són inescrutables.



6 comentaris:

  1. "Que l’emoció trobi la seva idea i la idea les seves paraules", això ja és poesia!

    D'aquests atzars de la poètica jo també en conec algun cas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també m'ha agradat molt aquest fragment que cites. Trobo que és ja en si mateix tota una declaració de principis.
      Pel que fa als atzars, com més remeno les coses i faig relacions entre elles se'm descobreixen de tant en tant coincidències sorprenents, semblen fetes expressament...

      Elimina
  2. Jo trio el segon paràgraf, perquè és el més proper a com jo penso...
    Penso que fer un mur de pedra seca o pescar truites no ha de ser pas una activitat antiquada...Sovint per entendre un poema ho hem de fer d'alentir el ritme de la lectura!
    Bona tarda, August.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La cita que comentes; Roser, no l'has d'entendre en sentit literal. Esclar que jo no t'he donat el context: és un comentari de la veu narrativa de la novel·la "Dissabte" d'Ian McEwan. Descriu com el protagonista, en Henry Perowne, un neurocirurgià prestigiós, no s'havia preocupat de llegir poesia fins que una filla seva va esdevenir poeta. He afegit la cita més completa a l'entrada del blog perquè sigui més comprensible.
      En resum el que diu McEwan a través del seu jo-narratiu (Henry Perowne) s'ha d'entendre no com una crítica a una "habilitat antiquada" sinó, al meu parer, tot al contrari. És una capacitat que l'escriptor reivindica i que, per desgràcia no és gaire popular en els nostres dies, com fer una paret de pedra seca o pescar truites, que demanen una paciència i un tempo molt més alentits que els actuals.

      Elimina
    2. Gràcies pels teus aclariments August, penso que jo si que hauria d'alentir el ritme de la lectura!!!
      Petonets.

      Elimina
  3. Roser, tu ho has llegit bé! Però et faltava informació…
    Una abraçada!

    ResponElimina